Cròniques de la Festa Major 2022. Pròleg
Per quart any consecutiu, la Festa Major dels Cans i les Ovelles serà explicada, jornada a jornada, a través de la mirada d’un relator. Enguany, l’escollit de testimoniar l’activitat festiva serà el canovellí Sergio García (1990), que es dedica a la comunicació estratègica i és l’autor del bloc de viatges Singularia. Ha estat vinculat al Canovelles Bàsquet Club durant deu anys i habitualment escriu a la revista ‘Gent de Canovelles’. A continuació podeu llegir el pròleg d’aquest any.
Una història de Canovelles
Fa sis-cents anys, el centenar llarg de canovellines i canovellins vivien sense Meteocat ni 324. No entenien perquè ara venia una pesta, ara un conflicte; els era difícil saber si s’apropava una mala collita o si el Congost s’assecaria, o si cap membre de la corona voldria vendre’s Canovelles al senyor feudal de torn, que probablement teletreballava des de Sant Cugat o Barcelona i no trepitjaria mai la nostra contrada sinó per exigir impostos. Què calia fer, doncs, davant aquesta incertesa contínua? Ras i curt: resar. Perquè sí que vivien, però, en comunicació constant amb Sant Feliu. No amb l’església —que també—, sinó amb el sant pròpiament dit.
Probablement, en aquesta mena de grup de Whatsapp celestial medieval hi hem de trobar l’origen de la nostra Festa Major. Els nostres predecessors devien pensar que per res del món no podien deixar de celebrar, a l’agost, la festivitat del patró canovellí, per acontentar-lo i demanar-li que seguís protegint la comunitat la resta de la temporada. I, justament, s’esforçaven a fer-ho de manera col·lectiva: són les pors comunes allò que més uneix les persones.
Sis segles després, algunes coses han canviat molt, a Canovelles. Hem crescut molt i avui, de canovellines i canovellins, en comptem 16.872 —sense sumar-hi tota la diàspora que tenim escampada per les rodalies—. El ventall de les nostres creences i colors és molt més ric que quan només li fiàvem la ventura a Sant Feliu i companyia, i hem après que la vida va de més coses a banda de complaure voluntats divines. Hem canviat els masos i els molins per cases de pisos, escoles públiques, places, bars, un dels mercats més visitats de Catalunya, rotondes o pistes polivalents. I ja no produïm només cereals i olives, sinó també formatges premiats arreu del món i detergents que viatgen pertot.
Però algunes altres coses no han canviat pas tant. Malgrat que ens sobra informació, encara no som capaços de preveure pandèmies, ni d’impedir guerres inútils, ni d’evitar que els rius no s’assequin. Sembla ser que encara hi ha un rei, i també que hi seguim dedicant impostos. Però, sobre tot, encara coincidim amb la gent de la Canovelles d’ahir en un punt ben cabdal: seguim tenint ganes de celebrar-nos. I, si bé hem canviat les pors medievals per la gresca i l’agost pel juliol, seguim necessitant celebrar-nos col·lectivament. Perquè fer-ho sols… quina gràcia té?
No us ho puc negar: se m’han fet molt llargs aquests 1089 dies —i nits, faltaria més— que ha trigat a tornar la Festa Major normal. No puc desmerèixer l’esforç titànic de tantes persones i entitats que han fet possible mantenir la flama encesa en aquest parèntesi nefast. Però hem estat 2 anys, 11 mesos i 21 dies remant a la deriva sense albirar l’illa que realment anhelàvem, sense poder beure de l’oasi pagà, acolorit i desenfrenat que, des de la Botifarra Amiga fins al castell de focs, ens fa vibrar sota el groc i el blau, al so de la gralla, de l’espetec de la pólvora o del xivarri de la Catxarrada. Junts.
Tres anys esperant una Festa Major sense mascaretes ha estat, simplement, massa. Però no hi haurà dia —ni nit— 1090. Aquest vespre, al Camp de Futbol, arrencarà de nou la Festa Major de Canovelles que totes i tots volem. I que totes i tots —des de fa centúries— som. Enguany, tinc l’immens honor de poder-la utilitzar d’excusa per proposar-vos un viatge per les nostres arrels, per la nostra identitat. Per compartir amb vosaltres una història de Canovelles, que és tan meva com vostra. Perquè penso que no hi ha res que parli millor de nosaltres i del que som que la nostra festa gran, ni que ens uneixi més, ni que ens faci treure tantes coses bones com aquesta setmana meravellosa que tenim per davant.
Celebrem-nos ben fort… i ens veiem pels carrers!
