Cròniques de la Festa Major 2022. Dia 3: Magnetismes sagrats
Per quart any consecutiu, la Festa Major dels Cans i les Ovelles serà explicada, jornada a jornada, a través de la mirada d’un relator. Enguany, l’escollit de testimoniar l’activitat festiva serà el canovellí Sergio García (1990), que es dedica a la comunicació estratègica i és l’autor del bloc de viatges Singularia. Ha estat vinculat al Canovelles Bàsquet Club durant deu anys i habitualment escriu a la revista ‘Gent de Canovelles’. A continuació podeu llegir la crònica del dissabte 23 de juliol.
Dia 3: Magnetismes sagrats
Els antropòlegs diuen que un dels principals trets definitoris de les celebracions col·lectives és que es realitzen en un temps a banda de la quotidianitat, en un període al qual atorguem un caràcter extraordinari i que esdevé 'sagrat'. Després de l’energia torrencial del dijous i de l’efervescència radiant del divendres, el dissabte de Festa Major és el dia que simbolitza més fidelment aquesta sensació: Canovelles s’ha convertit en una illa que ningú no vol abandonar i on el temps s’ha aturat, rodejada encara de dies de celebració per davant i per darrere.
Enmig d’aquesta insularitat, la tronada del migdia és un símbol poderós. Un globus-sonda en forma d’espetec clamorós i rotund que entrega un missatge inequívoc: si encara dormisqueges al llit —és el meu cas, any rere any—, baixa a la plaça, que comença el Vermut Solidari; si ets a les rodalies, vine, que aquí hi ha gresca. Que tothom, aquí i allà, se n’assabenti: estem de Festa Major!
La meva amiga Alba, que viu a Irlanda, fa cada juliol 1.420 quilòmetres per respondre a la crida de la traca i plantar-se a la Festa Major del seu poble. Jo mateix, quan vivia a Xile fa uns anys, feia coincidir una part de les meves vacances amb aquest moment beneït de l’any on tothom, totalment aliè al tràfec diari de les obligacions, es dedicava a practicar el meravellós art de festejar la vida sota el sol de Canovelles. Efectivament, la idea de celebrar-nos conjuntament és més forta que les tempestes que creuava l’avió en sobrevolar l’Atlàntic; és tan magnètica com irrenunciable i necessària.
I ho és tant, potser, com la de compartir. Des que tinc ús de memòria, he convidat a la Festa Major de Canovelles amics i amigues de Rubí, La Paz, Reus, Valladolid, Gràcia, Panamà, Sant Feliu de Llobregat, Granollers, Santiago de Xile, Castellar del Vallès i La Garriga. La gran majoria mai abans no havien trepitjat Canovelles. Així que, a banda de cansar-los entre escenaris, concursos, cercaviles de gegants i cercatasques, m’ha correspost la responsabilitat paral·lela de fer-los d’ambaixador. No som Cadaqués ni Rupit, però us asseguro que quan em retrobo amb aquests amics —molt menys sovint del que voldria— sempre hi ha un somriure que els penja del nom de Canovelles, d’aquelles nits compartides a la nostra festa gran, a la nostra millor ambaixada.
Espero que Canovelles i la Festa Major hagin tractat bé una amiga de Sabadell que, anit, també va trepitjar el poble probablement per primera vegada. És una antiga companya de facultat amb qui vaig coincidir en una assignatura de Literatura Catalana que tots dos vam haver de fer com a optativa en el darrer any de carrera, fet que ens va abocar a haver-la de compartir amb jovenetes i jovenets de primer que, des de la nostra senectut de cinquè —i des de la fila de darrere—, ens semblaven bebès de pit. Vaig marxar a Xile i perdre-hi el contacte i, a la meva tornada, tothom coneixia la Charlie: avui es dedica, amb traça, a la lloable i necessària tasca de fer-nos riure.
Si per casualitat m’estàs llegint, Charlie Pee, que sàpigues que m’hauria encantat apropar-me a Can Carrencà per saludar-te. Però —em sap greu— has tingut mala sort. Els antropòlegs també diuen que un dels trets distintius de les festes col·lectives és que contenen rituals que són inamovibles. I t’han contraprogramat amb uns espetecs lluminosos i imponents —els dels Diables i els seu infern apoteòsic, pels carrers de Canovelles— que, per al poble que t’ha tocat visitar avui, són sagrats.
