Cròniques de la Festa Major 2022. Dia 2: A cada pandemia chégalle o seu San Martiño
Per quart any consecutiu, la Festa Major dels Cans i les Ovelles serà explicada, jornada a jornada, a través de la mirada d’un relator. Enguany, l’escollit de testimoniar l’activitat festiva serà el canovellí Sergio García (1990), que es dedica a la comunicació estratègica i és l’autor del bloc de viatges Singularia. Ha estat vinculat al Canovelles Bàsquet Club durant deu anys i habitualment escriu a la revista ‘Gent de Canovelles’. A continuació podeu llegir la crònica del divendres 22 de juliol.
Dia 2: A cada pandemia chégalle o seu San Martiño
La Jane Jacobs era una urbanista extraordinària. Una vegada va dir: «Les ciutats tenen la capacitat de proporcionar alguna cosa per a tothom només quan són creades per tothom.» Això és extrapolable a la Festa Major de Canovelles: té lloc per a tothom perquè és creada per tothom.
Existeix un programa oficial, que és el que apareix als fulletons; és extens, intens, farcit d’activitats de tot tipus i tan divers com el nostre poble. I, alhora, existeix el programa self-service i autogestionat que cadascú, amb la seva colla d’amics, articula i posa en pràctica, com una litúrgia irrenunciable, any rere any. L’aparellament de tots dos programes, que s’entrellacen intermintentment mentre discorren en paral·lel, dóna peu a una plèiade infinita de combinacions que es troben i creuen a les places i carrers. Tothom crea la seva Festa Major, i és la suma de totes elles el que fa que el divendres, a Canovelles, sigui tan frenètic com fantàstic.
Els anys en què —com enguany— no hi ha cap pandèmia global suficientment virolenta com per impedir-ho, el meu divendres de Festa Major implica tenir el dia alliberat de feina, poder-me llevar tard i reposar-me dels esforços culinaris del dijous. També implica activar-me cap a les sis de la tarda, vestir-me de groc i de blau, lligar-me el mocador al coll i baixar al carrer quan la Cercavila d’Inici passa sota el balcó de casa dels meus pares, repartint música, aigua i xivarri per conduir-nos, a mesura que el sol baixa, cap a Can Carrencà.
El meu divendres de Festa Major també acostuma a implicar una dosi significativa de pell de gallina. Enguany, amb el pregó de la Patricia Donn, amb qui, certament, comparteixo el fet d’haver marxat lluny de Canovelles en algun moment, però, alhora, la necessitat de tornar-hi sempre, perquè és i serà casa meva, independentment d’on visqui. Després, amb el seu «Visca Canovelles!», ple de arte, que, acompanyat del flashmob la traca subseqüents, ha fer arrencar oficialment la nostra festa en un auditori multicolor, replet, entusiasmat. I, finalment, amb la constatació de la simplesa, tan necessària; amb el xiuxiueig dels correfocs de fons, amb les terrasses de l’Avinguda de Canovelles que s’omplien de gent, amb les famílies que anaven i venien de la fira, amb totes les Festes Majors amb què em vaig creuar, que feien una olor de normalitat deliciosa i reconfortant.
Quan ja es fa fosc, el meu divendres de Festa Major implica actuar al marge del programa oficial i aplegar-me amb allò que en diuen la família que es tria per practicar un esport preciós: recórrer els carrers de Canovelles, de cantonada en cantonada, mentre reguem el cos i l’ànima compartint converses i retrobaments que, en alguns casos, feia tres anys que esperaven.
Aquesta ruta hedonista —ideada pel formidable Club Atlètic Correbirres— és ja tota una institució i té, cada any, una darrera parada tan esperada com estimada: la Pensión Galicia. Allà, la Pili, el Javi decoren amb els nostres colors el seu local amb més amor que ningú altre, obren les portes de casa seva a tothom per deixar-hi entrar gralles, tambors i tots els ¡Arriba, arriba…! que s’escaiguin, i reparteixen viandes i caldos sense fer curt de res. La conjunció de tot plegat crea un moment màgic: de sobte, aquest emblemàtic establiment del carrer de la Riera —un dels més antics del poble, actiu des del 1967— es converteix en un privilegiat escenari on s’agermanen, per uns minuts, centenars de Festes Majors; en instant fugaç i agraït que tots els presents hauríem volgut fer durar, si fos possible, per sempre.
Però si aquest moment de germanor festiva és preuat i sublim, és precisament perquè tots sabem que s’escolarà volant entre els nostres dits, i més val aprofitar-lo: trigarem un any —si tot va bé— a tenir-lo al davant de nou. És la trampa, bella i natural, del pas del temps; la paradoxa que li dóna sentit a tot plegat. Al capdavall, és gràcies a ella que som aquí, perquè —per sort!— fins i tot a una pandèmia li acaba arribant el seu sant Martí. O, com bé dirien a Galícia, «a cada pandemia chégalle o seu san Martiño».
