Cròniques de la Festa Major 2025. Diumenge 27

Diumenge de vincles, fang i música: quan la festa es fa en plural

Avui ja es comença a notar que la Festa Major s’està acabant. El cos va just de son, però ens hem posat les samarretes, que ja estan tacades dels dies anteriors. Aquest diumenge és un dia diferent dels altres. Aquest diumenge no ha vingut a competir, sinó a unir. Després de la intensitat dels concursos com el de truites del dijous, avui el que s’ha viscut ha sigut la celebració de la cohesió i la comunitat.

Tot això després del gran partit de futbol entre els Cans i les Ovelles, que s’ha celebrat al camp de futbol de Can Duran. En aquest camp s’hi han reunit jugadors i jugadores de totes les edats, molt entregats al joc com si es disputés la final del món, o de Canovelles, com a mínim. Més enllà del resultat, el que s’hi respirava era esperit d’equip, rivalitat sana i molt de color. Ara bé, el partit no és només per competir — és per remullar-se, relliscar, arrossegar-se i acabar ple de fang com si tornéssim a tenir sis anys. Les samarretes han deixat de tenir el seu color original mentre els amics es traeixen i es llencen mútuament al gran bassal de fang. 

Ara si, comença el diumenge de germanor i de comunitat. La gana estreny i la solució és clara: “Jugar, beure, menjar i jeure”, al bosc de Ca la Tona. No cal gaire més que una ombra agradable, menjar de veritat, gent estirada a l’herba i aquella sensació de pertànyer al poble. 

Després de la tranquil·litat a l’hora de dinar, a la tarda la tabalada i les bastoneres han fet tremolar els carrers simultàniament. La Colla de Diables ha marcat el compàs amb la seva potència habitual, obrint camí a les Colles Tabaleres amigues, que ens han acompanyat durant tot el viatge. Mentrestant les bastoneres han il·luminat el Parc de la Pau. Després d'uns problemes amb el so, amb els bastons ben alçats i el ritme colpejant l’aire, han captivat el públic amb una energia que contagiava. El ball ha estat una demostració de força, complicitat i estima pel que fan. 

I quan semblava que la tarda ja donava treva, el vespre ha arribat muntat en tractor. La cercavila musical ha tornat a recuperar aquell esperit tradicional de diumenge que agrada tant: el, carrer com a escenari, la música com a guia i el poble com a coreografia improvisada. I al final del trajecte, el premi: BUHOS. 

Ja ho sabíem, però s’ha tornat a confirmar: els BUHOS són sinònim de Festa Major a tot arreu. No han estat només uns convidats, sinó que han sigut còmplices d’una nit que comença a fer olor de final, però que s’ha viscut com un esclat. Versions, cançons pròpies, missatge, energia i aquella capacitat d’encendre una plaça sencera amb només una estrofa. I entre tant ritme, també hi ha hagut espai per parar i escoltar algunes lletres que ens han recordat la importància de cuidar la llengua, de mantenir viva la catalanitat i continuar estimant-la des del ball i des de la paraula. És aquest equilibri entre la festa i la consciència que fa que hagin connectat tant. 

I quan semblava que ja havíem tocat sostre, arriba Statu Quoniam. Amb la seva proposta musical enèrgica i una actitud que desborda ganes, han mantingut viva la flama de la nit i han demostrat que a Canovelles no es baixa el ritme fàcilment. 

Diumenge 27 ha estat com una pausa enmig del fresení, un dia sense presses, un dia que està fet per gaudir i compartir. La Festa Major, avui, s’ha viscut més en plural que mai. Ha estat un diumenge de vincles, de veïnat, de somriures entre desconeguts i complicitats improvisades. No ha calgut competir, només ser-hi. I ser-hi avui.