Cròniques de la Festa Major 2025. Dilluns 28

Dilluns de comiats

Dilluns ens ha enxampat amb ressaca d’alegria i un somriure resistent. Hem dormit poc i les cames ja van per lliure, però la veu gastada de tant cridar ja diu prou clar que ha valgut la pena. L’últim dia de festa major ha vingut a regalar-nos les escenes d’una pel·lícula que tant de bo no s’acabés mai. 

El matí ha arrencat amb el cercaxuxes, un clàssic infal·lible pels més petits, que han pogut gaudir d’una jornada de jocs en equip que deixaran records dolços d’aquesta Festa Major. Ben entrada la tarda, sardines, rom cremat i de fons havaneres. Les veus melancòliques ens han recordat, sense dir-ho del tot, que la Festa Major arriba al seu últim port. 

Però la tarda estava reservada per les emocions fortes. Els Gegants han fet la seva última passejada amb la Banda del Gínjol, i darrere seu, el poble. No és una passejada qualsevol, és l'últim ball, el seu comiat, i l’acompanyament cap a l’última funció de la Festa Major, els castells de foc. Al ritme de la música, han travessat els carrers lentament, com qui no vol marxar, fins que el cel s’ha apagat. Espurnes al cel, tota Canovelles mirant amunt com si volguéssim allargar el moment, retenir-lo o fer-lo durar una mica més. 

Però encara hi ha més. El concert de Merche és un dels més eperats del dia i potser de tota la festa. Ja una estona abans, la plaça s’ha anat omplint de mirades impacients i gent asseguda intentant buscar el millor lloc per no perdre detall. Hi ha ganes de cantar i de deixar-se portar per la música. Quan ha sortit a l’escenari, Merche no ha decebut, amb una veu càlida plena de matisos. Cançons que ens sabíem de memòria, emocions compartides i aplaudiments sincers. La plaça, per uns instants, ha estat el punt de trobada de tot el poble, que cantava a l’uníson. 

I com si el comiat no volgués arribar del tot, DJ Neus González ha agafat el relleu amb una sessió plena de ritme, transformant l’espai en una pista de ball improvisada. Últimes ballades, últimes cançons cantades amb la veu al límit. Perquè això era, de debò, l’últim petard que anunciava que la festa s’havia acabat. 

Ja que sí, dilluns 28 ha sigut un comiat, però no d’aquells tristos, sinó dels que deixen marca. Dels que et fan mirar enrere i somriure. Dels que et fan dir “quina sort tenim de ser de Canovelles”. 

I si la festa ha sigut un regal per a tothom, viure-la des de dins, escriure-la, i relatar-la, ha estat un privilegi. He pogut caminar amb els ulls ben oberts i les paraules a punt, descobrint moments que potser, d’una altra manera, m’haguessin passat desapercebuts. He tingut el privilegi també, de mirar el poble amb una altra mirada, i de tornar-vos-el fet paraules. Miro enrere amb melancolia i gratitud, sabent que he estat privilegiada de viure aquesta festa amb una intensitat que mai no tornaré a trobar.

Però la Festa Major no s’acaba del tot, es queda a cada plaça, a cada carrer, a cada grup de WhatsApp ple de fotos borroses fetes en els millors moments. I sobretot, es queda dins nostre, esperant que torni l’estiu, el repic de campanes, i aquell crit unànime: Visca els Cans, visca les Ovelles, i visca Canovelles!