Cròniques de la Festa Major 2022. Dia 1: Rosi
Per quart any consecutiu, la Festa Major dels Cans i les Ovelles serà explicada, jornada a jornada, a través de la mirada d’un relator. Enguany, l’escollit de testimoniar l’activitat festiva serà el canovellí Sergio García (1990), que es dedica a la comunicació estratègica i és l’autor del bloc de viatges Singularia. Ha estat vinculat al Canovelles Bàsquet Club durant deu anys i habitualment escriu a la revista ‘Gent de Canovelles’. A continuació podeu llegir la crònica del dijous 21 de juliol.
Dia 1: Rosi
El 31 de març de 1966, una joveneta de catorze anys va baixar d’un tren a l’estació de Granollers Centre. El viatge havia estat feixuc i, sobre tot, llarg. Part de la família ja s’havia afanyat a fer el mateix trajecte i canviar la ribera verda de l’Alagón per la d’un Congost que cada vegada aplegava més indústries a banda i banda. Un Congost que, en la seva primera tarda a Catalunya, aquella noia va haver de creuar. Cridats per un futur que s’intuïa un xic més prolífic que a Ceclavín, els seus parents havien començat a migrar cap un poble que aleshores creixia vertiginosament, reemplaçant camps i sèquies per carrers i ciment.
Aquell poble era Canovelles i, aquella noia, malgrat que també podria haver estat moltes altres dones avui canovellines, era meva mare, la Rosi. La mateixa que em va obrir la porta, ahir a la tarda, quan vaig arribar a casa dels pares, que he convertit en la meva residència oficial per als propers dies. Me’ls vaig trobar acalorats i atrafegats, embotint estris de cuina en un carro de la compra, i repassant la llista de tot el que havien de dur a una cita que fa tres voltes al sol que ens esperava —i que esperàvem—: el Concurs de Truites de Patates.
És ben curiós. Resulta que fins avui, divendres, la nostra Festa Major no comença oficialment, amb el Cercavila d’Inici i el Pregó. Amb tot, si fem cas del mantra canovellí que no es deixa de sentir arreu, el Concurs de Truites de Patates, que celebrem el dijous, és el bocí de la nostra festa gran que tothom espera i s'estima amb més profusió.
I, en consonància, el més participatiu: ahir érem més de 700 concursants! Probablement, la raó de tant entusiasme es degui que aquesta convocatòria ens agafa encara ben frescos i excitats per tota la gresca que s’apropa i perquè, a l’inrevés del que passa amb els ous, el Concurs de Truites de Patates té una fórmula difícil de batre. Una fórmula que apel·la a passions àmpliament compartides i gustos gairebé universals, que ens connecten a totes i tots al voltant d’una missió tan simple com necessària de practicar, de tant en tant, per a grans i petits: aplegar-nos al voltant d’una taula, rodejats d’amics, i deixar aparcats els maldecaps quotidians, ni que sigui per dues hores. I cuinar —o intentar-ho— un plat tan transversal com el fet de tenir una mare. A qui no li agrada la truita de patates? Qui no té una mare autora de la millor truita del món?
56 anys després de la travessia de la meva mare —que, evidentment, fa la millor truita del món—, mentre el jurat triava quina de les 126 receptes mereixia guanyar, vaig aturar el temps per pensar que, si la Rosi no hagués fet aquell trajecte en tren des d’Extremadura fins a Catalunya —i si no s’haguessin donat algunes altres casualitats derivades i afortunades, com ara que conegués el meu pare—, jo tampoc no hauria pujat, ahir a la tarda, al vagó que em va dur des de Barcelona fins a Canovelles. Ni que ni ella ni jo, ni tampoc els meus germans, el meu nebot o el meu company —tres generacions, ahir, compartint un mateix concurs!—, no seríem part ni d’un poble ni d’una festa que sentim tan nostres com la mateixa família.
Canovelles és el fruit de tots els viatges que hem fet, per terra, mar i aire; de totes les arrels, mestisses i orgulloses, que hi hem lligat i fet créixer. I, evidentment, de totes les truites que, tant de bo, seguirem compartint en aquesta Plaça de la Joventut sense murs, que ahir —per fi— tornava a fer una patxoca lluminosa i enèrgica.
