Dia 2: de vegades la nostàlgia.

Recordo un poema de Benedetti, poeta uruguaià que m'agradava molt quan era jove, on conjugava la paraula nostàlgia com si fos un verb: "Yo nostalgio, tú nostalgias...". La paraula nostàlgia té una de les etimologies més boniques que conec. Prové de la fusió de dues arrels gregues: d'una banda, algos, que significa "dolor", i de l'altre, nostos, que es deixa traduir com a "retorn". És a dir que, des d'un punt de vista etimològic, la nostàlgia és el dolor que provoca comprendre la impossibilitat de tornar, la irreversibilitat de la vida, el riu al qual no ens podem banyar dues vegades, la pólvora que, un cop cremada, mai més tornarà a cremar. 

Els aniversaris, les commemoracions, acostumen a ser un territori fèrtil per la nostàlgia, una excusa per fer repàs del temps transcorregut, les fites importants, les anècdotes divertides, tot allò que hom ja no tornarà mai més a viure. Suposo que, des d'aquesta perspectiva, el fet que enguany es commemori el vintè aniversari de la festa dels cans i les ovelles justifica el to nostàlgic amb el qual ha començat aquesta crònica. 

El canvi de model que va tenir lloc fa vint anys va consistir a descentralitzar la festa, deixant que fossin les diferents entitats i associacions del poble les encarregades d'organitzar gran part dels esdeveniments que formen part del programa. Aquesta construcció col·laborativa de la Festa Major es va veure reflectida al pregó col·lectiu, amb representants de totes aquestes entitats dalt de l'escenari. Un pregó festiu que traspuava l'orgull per la feina feta i les fites aconseguides, un cert orgull de poble que jo mai no he sentit i que, vist des de fora, he de reconèixer que fa una miqueta d'enveja.  

Una vegada acabat el pregó em dirigia, mastegant la meva nostàlgia, a veure l'espectacle de circ programat a Can Xarlet. Però de camí he començat a trobar-me amb vells amics i coneguts i no he aconseguit arribar-hi. Aquestes trobades, això sí, em van permetre constatar com n'és de tramposa la memòria quan un vell conegut de la infància em va preguntar -a mi que porto tota la meva vida convivint amb la frustració de no tocar cap instrument- si encara continuava tocant la guitarra.  

No em vaig voler perdre l'espectacular Cremada diabòlica amb la qual la colla dels Diables van convertir la façana d'El Local en una recreació de les portes de l'infern. Després em van explicar que els Diables commemoren enguany el seu trentè aniversari (un altre aniversari, més combustible per la nostàlgia). Tot apuntava que seria aquest sentiment qui m'acompanyaria al llit quan la meva vida es va creuar amb el Cercatasques (que ara s'anomena, tirant d'eufemisme, Cercavila de nit) i que consisteix en una espècie de processó laica amb un elevat contingut etílic on el rol de figura sagrada l'acompleix un carretó carregat d'altaveus des d'on la música vessa sobre els fidels, els quals, com els simis de "2001, odissea de l'espai" davant el monòlit, expressen la seva devoció mitjançant el ball, antídot ideal per eixugar la nostàlgia.