Cròniques de la Festa Major 2019. Dia 1: Això és una truita?
Enguany, i per primer cop, la Festa Major de Canovelles compta amb un relator: és Raúl del Valle. Ell s’encarrega de narrar com és la Festa Major del Cans i les Ovelles a través de la seva particular vivència. Podeu seguir els seus textos a través de la pàgina web de l’Ajuntament, del compte d’Instagram i també de la pàgina de Facebook! A continuació teniu la primera, referent al dijous 18 de juliol.
Dia 1: Això és una truita?
La prova documental més antiga que s'ha trobat sobre l'existència de la truita de patates és a un tractat agrícola de 1798. Allà s'explica com, a Villanueva de la Serena, un poble d'Extremadura, un parell de terratinents, amb la col·laboració de les seves cuineres, van tenir la idea de barrejar ous i patates per tal d'aconseguir un menjar barat i nutritiu que els permetés acabar amb la fam que, de forma periòdica, patien els seus camperols. 2 segles després d'aquell invent, Ferran Adrià, amb la seva «deconstrucció de la truita de patates», obria les portes de la cuina d'autor per permetre l'entrada de tan humil plat a les cartes dels restaurants més cars del món.
Al concurs de truites de patates de la festa major de Canovelles s'hi veuen representades totes les etapes d'aquest viatge: des de la truita tradicional amb una mica d'atrezzo per embellir la presentació d'aquesta, fins a variants amb diferents graus de bogeria que pretenen sorprendre als membres del jurat, jugant amb la forma de la truita, amb els ingredients de la mateixa o amb la manera de cuinar-la.
Mentre contemplava les truites disposades a la taula del jurat, vaig escoltar el comentari desconcertat d'un nen que li deia al seu pare, tot assenyalant una de les truites exposades: «això és una truita?». I, efectivament, de les 120 truites presentades a concurs, era amb diferència la que més lluny estava de l'aspecte que un espera que tingui una truita. Per sort, al grup responsable d'aquell plat hi havia un meu cosí que ja m'ho havia explicat i li vaig poder traslladar al nen que es tractava d'unes «croquetes de truita de patates».
He de dir que, tot i haver nascut i viscut la major part dels meus 42 anys a Canovelles, jo mai havia estat al concurs de truites i aquest any pretenia fer un estudi quantitatiu sociogastronòmic per tal de resoldre una de les polèmiques que sempre van de la mà de la truita de patates: amb ceba o sense? Per la qual cosa pretenia prendre nota de quants grups li posaven ceba i quants no ho feien. Clar que, una vegada ficat al mig de les més de 700 persones que s'afanyaven a tenir enllestides les seves truites dins del límit temporal establert per l'organització -1 hora-, el retrobament amb vells amics i coneguts, la presència de familiars que em convidaven a cervesa i sangria i el rebombori festiu que ho inundava tot, van fer totalment impossible que tragués la meva llibreta, fent que el meu projectat estudi es quedés en projecte però oferint-me la possibilitat de gaudir d'un esdeveniment humà que hagués estat una mina per un antropòleg extraterrestre que arribés al nostre planeta.
Però, més enllà d'experiments gastronòmics més o menys reeixits i estudis sociològics més o menys rellevants, a un li queda la impressió que, tot i que es tracta d'un concurs i tot i els crits de «tongo» que s'escolten gairebé de manera ritual cada cop que el jurat anuncia el guanyador de cadascuna de les tres categories a concurs (millor disfressa, truita millor presentada i millor truita), predomina amb molta diferència l'esperit festiu per sobre l'esperit competitiu.
