Cròniques de la Festa Major 2019. Crònica final

Dimarts, 23 de juliol de 2019 a les 11:30

Raúl del Valle, el relator de la Festa Major dels Cans i les Ovelles, ens ofereix l'última crònica d'aquestes festes. Un text íntim i que, en part, mostra l'escència de la Festa Major. La podeu llegir a continuació, i podeu seguir els seus textos a través de la pàgina web de l’Ajuntament, del compte d’Instagram i també de la pàgina de Facebook

Crònica final

Fa dos estius ni tan sols vaig ser-ne conscient que era Festa Major. El meu fill havia nascut l'onze de juliol i deu o dotze dies després van haver d'ingressar la meva parella a l'Hospital de Granollers amb una infecció postpart i ens hi vam estar deu dies durant els quals el món va deixar d'existir. Em recordo a mi mateix passejant pels passadissos de l'Hospital, totalment aliè a qualsevol cosa que succeís fora d'aquell edifici, amb els 3 quilos que pesava Milos en aquell moment recolzats al meu avantbraç esquerre, la palma de l'altra mà al seu ventre, cantussejant prop del seu clatell la «Nana del caballo grande», -el poema de Lorca en la versió de Camarón-, fins que aconseguia que el nen deixés de plorar i s'adormís. Aquells dies a l'Hospital una única idea colonitzava els meus pensaments sense deixar espai per res més: que la Dina -la meva parella- es posés bé.

Exagero, clar: tot i que era la meva principal preocupació, també pensava en altres coses. Hom sempre pensa en altres coses. Recordo especialment, al llarg d'aquelles passejades «musicals» amb el meu fill als braços, haver pensat molt en la Maria, el primer bebè a qui jo havia dormit, més de vint anys enrere, cantussejant-li aquella mateixa cançó. La Maria era la filla petita d'uns amics dels pares de la que llavors era la meva parella amb els quals teníem molta relació i hi vaig establir un vincle molt fort amb les seves dues filles, la Sara i la Maria. Vincle que no va impedir que, quan ho vam deixar amb la meva xicota, perdéssim totalment el contacte quan les nenes tenien 6 i 4 anys respectivament.

Quan el diumenge, cap al final de la Catxarrada, el Franky em va dir que la Maria Peña m'estava buscant, no vaig caure en qui era aquella Maria fins que vaig veure el seu segon cognom al contacte de whatsapp que em va passar. De tots els possibles retrobaments que, quan em van encarregar escriure aquestes cròniques, creia que podrien donar-se, aquest era amb molta diferència el més inesperat. Li vaig escriure, em va contestar, ens vam veure, em vaig emocionar. Va dir-me que ella i la seva germana encara recorden històries que jo els havia explicat i que jo, evidentment, no recordava. Suposo que amb vint anys la memòria de la infantessa és encara molt viva, però no deixa de sorprendre'm que ho recordin. Al cap i a la fi eren molt petites.

Enllesteixo aquesta crònica mentre observo en la distància els focs artificials que posen el punt final a la Festa Major d'enguany, encara emocionat per l'abraçada que em va fer la Maria i la il·lusió infantil que traspuava la seva mirada mentre em parlava d'aquella època i em dic que, només per aquest moment, ja hauria pagat la pena aquest paper de «relator» que m'ha permès retrobar-me amb parts de mi mateix que creia que ja no existien i gràcies al qual, potser he posat la primera pedra per començar a sentir aquell «orgull de poble», del que parlava fa un parell de cròniques.

 

 

Darrera actualització: 23.07.2019 | 11:46